не имеет права

[arbeka]

не имеет права быть скучным

((Суждение настолько же верное, насколько ошибочное. У каждого - своя скука. Да и она меняется чуть ли не каждый год.))
..............
"Главное в сценарии — умение поддерживать интерес у зрителя напряженным развитием действия, не оставляя ему ни минуты, чтобы расслабиться. Можно спорить относительно содержания фильма, его эстетики (если таковая имеется), стиля, моральной тенденции. Но он не имеет права быть скучным.

http://tululu.org/read14801/131/

"Joyce Sherman Buñuel, née le 20 octobre 1941 à Brooklyn (New-York) est une réalisatrice et scénariste française d'origine américaine,

Joyce Sherman est née le 20 octobre 19411 à Brooklyn (New York) dans une famille d'émigrants juifs venus de Russie en 1914.

Comments

[belkafoto.livejournal.com]

"Личная жизнь

Сексуальная жизнь Бунюэля разительно отличалась от той свободы, которая сопровождала большинство участников группы сюрреалистов, проповедовавших свободные отношения[127]. Иезуитское воспитание нанесло ему травму и привило отношение к половому акту как к греху, за которым неминуемо должно следовать чувство вины[128]. В его воспоминаниях неоднократно можно встретить рассказ о том, как он отказался от близости с женщиной, когда у него была такая возможность; упоминая один из таких эпизодов, режиссёр назвал себя «парализованным от волнения»[129].

В 1934 году Бунюэль женился на француженке Жанне Рукар, дочери служащего. Ко времени свадьбы они были знакомы восемь лет[130]. В том же году в Париже родился их сын Хуан Луис, впоследствии ставший режиссёром. В 1940 году в Нью-Йорке родился второй сын Рафаэль, ставший скульптором и режиссёром.

После смерти мужа Жанна Рукар издала книгу воспоминаний об их совместной жизни[130]. В ней она характеризует Луиса как в высшей степени деспотичного и параноидально ревнивого собственника, который вынудил её прекратить давать уроки игры на пианино, боясь, что Жанна будет оставаться наедине с посторонними мужчинами[131]. Бунюэль навязывал жене традиционный домашний образ жизни и часто обрывал её, если она пыталась присоединиться к мужскому разговору[132]. Он полностью распоряжался семейным бюджетом, вёл все дела и в одиночку принимал любые решения, касавшиеся дома и семьи. Однажды он согласился отдать дочери друга любимое пианино жены за три бутылки шампанского; девушка попросила пианино после обильных возлияний и как бы в шутку, и тем больше была шокирована Жанна, когда на следующий день Бунюэль в самом деле отдал музыкальный инструмент[133]. Ревнивый и властный муж часто появляется в фильмах Бунюэля

Jeanne Rucar

[belkafoto.livejournal.com]

Jeanne Rucar (Lille, 29 February 1908[1] – Mexico City, 4 November 1994[2]) was a professional actress and gymnast. In 1990, Jeanne authored Memoir of a Woman Without a Piano.[3] Until his death, Jeanne was married to Luis Buñuel for forty-nine years (1934 - 1983).

Buñuel va pensar que eren prostitutes

[belkafoto.livejournal.com]

Jeanne Rucar (La Madeleine, 29 febrer 1908 – Ciutat de Mèxic, 4 novembre 1994[1]) va ser una actriu de cinema mut, gimnasta professional i ajudant de producció francesa. Va ser l'esposa del cineasta Luis Buñuel Portolés.

Jeanne Rucar va néixer a La Madeleine, al nord de Lille, d’on era la seva família.[2] De jove va començar la carrera de gimnàstica rítmica amb Irène Poppart que la va dur a aconseguir una medalla de bronze a les olimpíades del 1924.[3] L’any 1925 coneix a París el cineasta Luis Buñuel durant una visita a l’estudi del pintor Joaquín Peinado amb unes amigues. Buñuel va pensar que eren prostitutes, ja que no anaven acompanyades, cosa molt inhabitual a la seva Espanya natal.[2]

Abans de casar-se amb Luis Buñuel, va treballar a la Librairie Espagnole, un reducte de resistència on es va salvar una còpia del curt surrealista dirigit per Buñuel Un chien andalou, que no va ser retirada per la censura.[4] La llibreria va ser posteriorment adquirida per la germana de Jeanne, Georgette. Jeanne Rucar va aparèixer en alguns films del seu marit, com ara L’Âge d’or o Los olvidados, va participar en la confecció del vestuari del protagonista d’Un Chien Andalou, i va ser l’ajudant de producció d’Un Chien andalou, L’âge d’or i Las Hurdes, tierra sin pan.[4]

[belkafoto.livejournal.com]

Quan el seu marit va assistir a una de les seves classes de gimnàstica rítmica, la va obligar a deixar-ho perquè se li veien les cames i considerava que no era decent. El mateix va passar amb les seves classes de piano quan Buñuel va veure que el professor era un home.[2] L’absència d’aquest instrument, el piano, del qual tant havia gaudit, la va portar a titular la seva autobiografia: Memorias de una mujer sin piano. Després de vuit anys de festeig, el 23 de juny de 1934 es casa amb Luis Buñuel. L'any 1939 el matrimoni abandona França, on residien, per anar cap als Estats Units pels compromisos professionals de Buñuel. Allí viuran, entre Los Angeles i Nova York, fins a l'any 1945, quan la parella s'instal·la definitivament a Mèxic. El 9 de novembre del 1934 neix el seu primer fill, Juan Luis, i el següent, Rafael, neix el 1940.[5] Després de tota una vida dedicada al seu marit i als fills, amb 82 anys, Jeanne Rucar va decidir dictar la seva biografia, que va ser recollida per Marisol Martín del Campo. Aquesta escriptora la va transcriure, ja que Jeanne Rucar tenia problemes de visió i havia deixat d'escriure. Jeanne va morir poc després, als 86 anys, a Ciutat de Mèxic. En castellà s'han fet diverses edicions de la seva biografia, com la de l'any 1991 de l'editorial Cátedra i la del 2016 de Cabaret Voltaire. També se'n va fer una edició per llatinoamèrica amb l'Alianza Editorial Mexicana.

Juan Luis Buñuel Rucar

[belkafoto.livejournal.com]

Juan Luis Buñuel Rucar (París, Francia, 9 de noviembre de 1934-Ibíd., 6 de diciembre de 20171​) fue un cineasta francés. Era hijo del también cineasta hispanomexicano Luis Buñuel.

Iniciado en el cine de la mano de su padre, Luis Buñuel, como ayudante de dirección de algunos de los filmes de este, como La joven (1960) o Viridiana (1961), y de algunos otros de Louis Malle, pronto afrontó la dirección, logrando su primer trabajo importante con el cortometraje Calanda (1966), un impresionante documental sobre la Semana Santa en Calanda, el pueblo natal de su padre, que debe contarse entre lo mejor de su producción.

Los comienzos de los años 1970 suponen su gran momento como director, con la realización de tres largometrajes. Cita con la muerte alegre (1973), el primero de ellos, es el mejor apreciado por crítica y público, consiguiendo en el Festival de Cine de Sitges la medalla de oro al mejor director; pero ni La mujer con botas rojas (1974) ni Leonor (1975), obras desiguales y olvidadas en las que la influencia del padre es notoria, consiguen prolongar su nombradía como director, lo que le llevará a refugiarse a continuación en la televisión, como bien ponen de manifiesto sus trabajos posteriores, circunscritos a este ámbito.

Diego Buñuel

[belkafoto.livejournal.com]

Diego Buñuel es un director de cine francés nacido en 1975 y director y presentador de las series del National Geographic Channel, No le digan a mi madre. También es presentador de un programa de noticias en Francia llamada Les Nouveaux Explorateurs, retransmitido por Canal Plus.

Es nieto del director español Luis Buñuel (1900-1983) e hijo del cineasta Juan Luis Buñuel (1934-2017).

Recibió su bachelor's degree por la Universidad del Noroeste en periodismo y luego trabajó en varios periódicos como el Times Picayune en Nueva Orléans, el San Francisco Examiner, el Saint Louis Post Dispatch, el Miami Herald y el Chicago Tribune antes de ir a trabajar al Sun Sentinel como reportero de sucesos. En 2000, hizo el servicio militar francés en Bosnia y estuvo acuartelado en Sarajevo, lo que le llevó a especializarse en periodismo de guerra.

De vuelta a Francia, empezó a trabajar para la agencia de prensa CAPA como corresponsal de guerra. Cubrió los acontecimientos del 11-S, la intervención estadounidense en Afganistán en el año 2001, estuvo incrustado en una unidad de marines estadounidenses en 2003 durante un mes conforme su unidad viajaba desde Kuwait a Bagdad. Después de ello marchó a cubrir la guerra en el Congo Oriental, el tsunami de 2004 en Banda Aceh, Indonesia, el funeral de Yasser Arafat en Ramallah e hizo un reportaje especial sobre el auge de los cristianos evangélicos en los Estados Unidos del George Bush, entre otras cincuenta historias.1​

En 2006 rodó el primer episodio de la serie No le digan a mi madre, coproducido por el Canal+ y el National Geographic Channel, donde ofrece una nueva perspectiva sobre áreas a las que raramente se viaja afectadas por conflictos y guerras como Afganistán, Corea del Norte, Congo, Israel, Irán, Irak, los Balcanes y Pakistán. El episodio en Pakistán es regularmente bloqueado en el Canal National Geographic en Pakistán y también ha sido eliminado en YouTube. También ha visitado países de América Latina, tales como Colombia, México, Brasil y Venezuela.

En 2008 Diego creó su propio estudio de producción llamado, Explorer Productions.

Joyce Sherman Buñuel

[belkafoto.livejournal.com]

Joyce Sherman Buñuel, née le 20 octobre 1941 à Brooklyn (New-York) est une réalisatrice et scénariste française d'origine américaine,

Joyce Sherman est née le 20 octobre 19411 à Brooklyn (New York) dans une famille d'émigrants juifs venus de Russie en 1914. Elle a déclaré au journal Le Monde en 1990, « Vous avez vu Radio Days, de Woody Allen, c'était exactement cela ! Je ne peux pas dire mieux ! Cette maison était la mienne, la femme qui ne se marie pas, c'était ma tante ! La rue qui donne sur la mer, les voisins, l'école, les parents, le football, le baseball, tout ça était ma vie ! »2. Son père, un menchevik, s'est battu dans les Brigades internationales en Espagne.

Elle a été mariée au réalisateur Juan Luis Buñuel, le fils de Luis Buñuel. Après de longues pérégrinations de Madrid à Mexico, le couple s'installe à Paris au début des années 1960. Elle divorce après la réalisation de son premier film, La Jument-vapeur, en 1976. Elle a eu plusieurs enfants de ce mariage, dont Diego Buñuel.

Anna Karamazoff

[belkafoto.livejournal.com]

«А́нна Карама́зофф» (фр. Anna Karamazoff) — первый полнометражный фильм режиссёра Рустама Хамдамова, закончен в 1991 году. Премьера фильма состоялась 17 мая 1991 года в рамках конкурсной программы 44-го Каннского кинофестиваля. Тем не менее, из-за конфликта режиссёра и продюсера фильм на экраны СССР и других стран так и не вышел. Существует лишь нелицензионная VHS-копия фильма очень низкого качества.[источник не указан 386 дней]

В фильме использованы фрагменты уничтоженного фильма Рустама Хамдамова «Нечаянные радости».

Nina Companéez

[belkafoto.livejournal.com]

Ни́на Компанеец (фр. Nina Companéez; 26 августа 1937, Булонь-Бийанкур, О-де-Сен — 9 апреля 2015, Париж) — французская актриса, сценарист и режиссёр.

Младшая дочь Якова Компанейца, сценариста, российского эмигранта еврейского происхождения. Начав карьеру в качестве сценаристки, она затем переключилась на режиссуру. В последние годы работала на телевидении.

Яков Компанеец

[belkafoto.livejournal.com]

Jacques Companeez[1] (Russian: Яков Компанеец, Yaakov Kompanéyets, born in Nizhyn, Ukraine 1906–1956)[2] was a Russian Jewish émigré screenwriter in Paris.

He arrived in Paris in 1936 after study in Berlin, and wrote 80 screenplays, one of his first being co-writing Les Bas-fonds for Jean Renoir (1936).[3] His older daughter is the contralto Irène Companeez, who recorded with Maria Callas and was married to great Italian Baritone Dino Dondi. His younger daughter Nina Companeez was also a screenwriter.[4]